BUSCAR LLIBRES LITERATURA NOVELA POESIA SEARCH
  DOLORS MONSERDÀ I VIDAL
(1845-1919)

LA CREACIÓ DE LES FLORS

A la memòria de ma inoblidable amiga i venerada mestra la il·lustre poetessa catalana Na Maria Josepa Massanés.

Era del món en la gentil aubada.
Al bes de Déu brollaven esplendents
los clars estels, la lluna platejada,
lo sol, los monts, los mars, rius i torrents;

que al contemplar-se amb meravelles tantes
un dolç himne de goig feien sentir:
tan sols la terra, papallons i plantes
unien a son pler fondo sospir.

- Sospirs -digué el Senyor- quan la bellesa,
la força i l'esplendor escampo arreu!
Sospirs en l'encisera jovenesa!
Quan tot somriu! Digueu-me, ¿què voleu?

-Senyor, acotant-se
humil i confosa,
amb veu vergonyosa,
la terra va dir:
jo bé us agraeixo
los béns que sustento,
los dons que en mi sento
crear-se i fluir.

Jo sé que ma saba
és saba de vida,
d'on trauen eixida
ignotes llavors;
jo sé que hermosegen
l'espai mes muntanyes,
que dins mes entranyes
hi nien tresors.

Jo sé que tinc boscos
d'esplèndid fullatge
on tenen hostatge
palmeres i avets;
jo sé que recorren,
tot dant-me besades,
corrents platejades
mos fèrtils esplets.

Jo sé que m'adornen
mil formes hermoses...
mes, són poc vistoses
mes gales majors;
per çò amb greu recança,
quan tan fosca em miro
¡sospiro i sospiro
per tindre colors!

Així la Terra al Senyor contà commosa
lo dol novell de son primer pesar,
quan les plantes, movent sa fulla airosa,
així varen parlar:

-Molt, Senyor, nos encisa
nostre fullatge
tan retallat i tendre,
i amb gràcia tanta,
que bé es creuria
que el tallaren dels àngels
les mans polides.

Nos plauen nostres branques
que balancegen,
i al trobar ses germanes
dolces se besen,
i quan s'inclinen
¡Que de coses i coses
conten i diuen!

Nos plau, quan entre boires
despunta l'auba,
banyar-nos amb les perles
de la rosada
i oir follies
que al passar mormolegen
aures divines.

Nos plau, en la fonteta
que mansa corre,
mirar-hi nostres fulles
hores i hores
i, amb sa aigua clara,
donar als brots que neixen
frescor i saba.

Mes, ¡ai! fera tristesa
nostre cor mina:
¡voldríem més hermoses
les nostres filles!
que aimants i folles,
ambicionem per a elles
més brillants joies.-
Així les plantes al Senyor contaren,
la tendra aspiració de son pesar,
al punt que els papallons s'adelantaren
i així varen parlar:

Estem joiosos de nostres gales,
que els prats enjoien per son primor,
per res daríem les nostres ales,
incrustades de safir i or.

Tan diminutes, que vola amb elles
nostre cos feble, sens cap recel,
des de les planes ombrils i belles
fins a les boires del mateix cel.

Nos plau, quan l'auba lo món clareja,
enlaire emprendre lo vol ardit,
i enmig la branca que es balanceja,
trobar-hi hostatge quan ve la nit.

Nos plau quan crema l'ardent migdia
de nostres ales lo polsim d'or,
en la fonteta de prada ombria,
gosar los besos de sa frescor.

Mes nostra pensa, d'il·lusions plena,
d'altres belleses lo goig pressent;
tan xic, com feble granet d'arena,
nostre cor tendre batega i sent.

I quan joiosos, fixem la vista,
mirant la terra des de l'espai,
nos apar fosca, nos apar trista,
i hi cerquem gales que no hem vist mai.

Nos hi plauria de veure en ella
les estrelletes que hi ha en lo cel,
on s'hi tanquessin, per meravella,
petits calzes reblerts de mel.

¡Que bella fóra la nostra vida!
Volar entorn d'elles ¡que dolç i grat!
¡La ditxa nostra serà finida
sens les belleses que hem somniat!

Tals desigs, amb lo pler que ouen los avis
les paraules del nét, que és son encís,
sentí el Senyor, i en sos divinals llavis
s'hi dibuixà un somrís.

I de la terra, al punt mateix, brotaren
com prodigi esplendent, milers de flors,
que de l'espai les aures embaumaren
amb mai sentits olors.

Mes al veure de Déu, la faç hermosa,
al sentir sa grandesa i majestat,
tornà d'encès color la fresca Rosa,
lo Pensament, morat.
Groga, la xica flor de l'Englantina,
l'envellutada Fúcsia, blau safir,
lo Clavell, roig, la Dàlia, carmesina,
i blanc lo Gesamí.

I d'una a una, al punt, les flors novelles,
prengueren del color, los tons suaus,
i tingué el camp Ridortes i Roselles,
Ginestes i Capblaus.

I amant digué el Senyor: - Potent ja brilla
la nova creació que em demaneu;
del món l'encant serà, puix que n'és filla
d'un gran somrís de Déu.

Gentils les flors, embelliran alhora
los camps, palaus, cabanes i fossars,
i embaumarà sa flaire encisadora
les grades dels altars.

De la nina seran gala preuada;
ornament delicat del llaç d'amor;
i el trofeu més volgut, la joia aimada
del pobre trobador!
LA CAPUTXA CATALANA
A les meves filles

Dintre la caixa de núvia,
de noguera i de vorí,
amb lo rusc i la filosa,
lo gipó i lo drap de bri,
barretina roja i musca
i gambeto del padrí,
molts anys fa que en so tancada,
enyorant, ¡trista de mi!
la flaire de ginesteres,
violes i romaní.

Plegadeta m'hi deixaren
des que l'àvia va morir;
ni sols per anar als sufragis
la nora me féu servir;
per follies dels vilatges,
ma senzillesa avorrí...
Com si els caps que em rumbejaven
jo no els hagués fet lluir!
Ai, si parlar-ne volguessin
violes i romaní!

Prou dirien les vegades
que amb l'airet del bon matí,
al baixar a missa primera,
los que ens veien pel camí
deien a la minyoneta
que s'abrigallava amb mi:
Ets la nina més airosa
que hagi somniat cap fadrí!
Si apar que a ton pas esclaten
violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara
una onada de carmí,
sombrejant amb la caputxa
sos ulls d'estel vespertí,
semblant la perdiu novella
que acaben d'espaordir,
rost avall per la drecera,
com portada pel garbí,
s'esmunyia entre ginestes,
violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,
lo cor amb l'Anyell Diví,
lo cistelló per l'oferta,
pels qui en Déu varen morir;
si en lo camp era ridorta,
en l'església gessamí:
los minyons li'n feien rotllo
per a veure-la sortir;
que amb sa flaire... s'eclipsaven
violes i romaní!

De sospirs i d'amoretes
quants ramells ne vaig collir
fins que a l'hereu d'eixa plana
ma mestressa donà el sí!
Prou que avui les seves nétes
les voldrien assolir
les que amb humil caputxeta
la seva àvia va gaudir;
mes no escauen amb follies
violes i romaní.

Des que el vent d'usances noves
tancada me deixà aquí,
ni escolto el dring de les unces
ni de la vrema3 el tragí;
la malura arrasa vinyes,
les guerres fan estremir,
i els fills de la nostra terra
al rei han d'anar a servir!
Com no heu mort amb plors de mares,
violes i romaní!

I amb eix baf de mort i angoixa
que arreu se deixa sentir,
flocs i modes de les viles
foll lo camp vol escarnir;
ja les filles de muntanya
no es coneixen pel vestir;
ja han llençat lo gipó negre,
lo blauet i el drap de bri
amb sa flaire de ginesta,
violes i romaní!

Usances, furs i riquesa,
vos heu soterrat amb mi!
Dels passats s'estrafan modes,
mes l'esprit se'l deix morir...
Oh, bons corcs i arnetes blanques!
quan m'arrabassin d'aquí,
porteu la pols de mes runes
al vell cim del puig veí,
on finesca entre ginestes,
violes i romaní!
L'ARRIBADA

Des del peu de la pujada
ja veig sobreeixir els rosers
brodant amb ses branques tendres
los cantells de la paret.
Ja sento les flaires vostres,
gessamins i llimoners,
aquesta flaire de casa
que no es confon amb cap més.
Ja veig ma cambra volguda...
los finestrals són oberts
com amics que m'ofereixen
l'aixopluc de son recer.
¡Ja so dalt! Ja so a la casa
i arreu me sento a tot pler.
¡Oh, les plantes benvolgudes
del meu jardí sempre verd!
¡Quin esplet de fulles noves
les acàcies i ametllers!
Les branques de la perera
per sobre el banc s'han estès
i el gessamí amb ses flors blanques
damunt seu fa d'encenser.
¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?
¡quina florida que ha tret!
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre
penja un niu que sembla un bres!
I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!
DE BON MATÍ

A penes he obert los ulls
ja he sentit galls i pollastres:
un doll de co-co-ro-cocs
que ha arribat fins a ma cambra.
Abocada al finestral
hi he vist baixar lo recapte.
L'aviram, al ser-hi a tret,
s'hi ha tirat d'una volada.
Bon Jesús, ¡quin batusseig!
¡Quin bé de Déu de picades
repartides als menuts
que valents los planten cara!
Quan s'han trobat satisfets,
alegrois, s'eixamplen d'ales.
Lo gallot de roig plomall
n'empaita a la polla blanca,
los pollastres més petits
a les gallines encalcen
i la lloca fa ¡co-coc!
per fer-ne saber que és mare.
Mes lo plat no resta sol;
gat i fos hi fan llepada,
en tant que pels junts dels rocs
llambreguen les sargantanes.
Los meus néts, com esquirols,
s'enfilen pels cims dels arbres,
als moixons espaordint
que del bon fruit n'esmorzaven.
La nena ¡dolç àngel meu!
al galliner s'és ficada
i del fons del ponedor,
tot rient, los ous abasta.
Un ne porta a cada mà,
joiosa de la troballa,
que el seu avi embadalit
li paga amb tendra besada.
L'ÀNGELUS

Atuïts los aucells volen
per un vent tot escalfat,
lo brunzir de les cigales
omple els camps amb son ¡zac-zac!
Un sol que tot ho aclapara
de llum inunda l'espai,
i pels plans i per les serres
un polsim daurat hi cau.
Profund i encalmat silenci
ha fet presa de l'afrau;
papallons que s'encalçaven
tot d'una s'han deturat...
Feta un or la mare terra
s'ha omplerta de majestat,
i un aleteig de misteri,
sens veure'l, se sent vibrar.
Quelcom de gran i solemne
ha estremit la immensitat;
són les dotze batallades
que cauen del campanar.
Sens esment les mans se pleguen
i els ulls s'aixequen en dalt,
vers un cel sense cap núvol,
tot envellutat i blau.
Un cel on la fe hi ovira
un àngel que va baixant,
duent esteses les ales
i en les mans un lliri blanc.
L'acompassat toc de l'Àngelus
ressona per l'ample espai,
i un devot Ave Maria
surt del cor dels cristians.
LA PANERA

Los infants no són a l'hort,
i en vaga estan les joguines;
tampoc a sa mare veig
que jamai los perd de vista.
Si no els oviro en cap lloc,
¡bé en sento la xerradissa
com d'un piulejar d'aucells,
que amb cap més la confondria!
Me'n pujo escales amunt
per allà on les veus me guien;
l'escamot dels desertors
l'he trobat tot de seguida.
Los brilladors raigs del sol
l'antiga cambra il.luminen,
i un ambient de santa pau
hi fa un oreig que captiva.
Blanca panera de joncs
al costat d'un bres s'ovira;
ma filla i los seus infants
l'omplenen de roba fina.
Lo més gran porta els bolquers,
l'altre, facets i camises;
la nena, amb gran mirament,
les gorretes i les cintes.
¡Pobrissons! semblen l'aplec
dels pastors, que ens diu la Bíblia,
portant sos presents humils
al portal de l'Establia.
Al veure'm han deixat prest
la panera que guarnien.
-Mireu, àvia, ¡és per l'infant
que el bon Jesús nos envia!
Lo portarà un angelet
davall ses ales polides.
¡Obriu bé tots els balcons
que no es fes mal amb los vidres!
La mare dolça somriu...
Jo al cel aixeco la vista...
¡Oh, la Verge del Bon Part
prou que mon prec endevina!
L'ESTRELLA

La nit ha cobert la terra
amb son mantell de foscor,
amb feresa de silenci
i amb feresa de remors.
Tot un món ple de misteri
s'aixeca d'un món que dorm,
i l'esperit de les serres
per la buidor se remou.
Amb l'aleteig de ses ales
colors i perfils confon;
posant encisants aromes dins cada flor que desclou.
Bo i saltant la meva néta
m'ha volgut seguir a l'hort;
plançonet de nou anyades
frisa per saber-ho tot.
Los secrets de l'estelada
li tenen robat lo cor;
i es deleix per veure el Carro
dibuixat amb punts de foc.
Lo bell Camí de Sant Jaume
l'encisa amb sos resplendors;
mes la seva enamorada
és l'Estrella del Pastor.
Tot mirant les meravelles
que del cel la volta enclou,
un estel l'ha traspassada
com un coet volador.
La nena tota tremola
i em diu encesa de goig:
-Àvia ¡és l'infant que ens envia
des del cel Nostre Senyor!
LO RETORN

La tartana s'és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l'estiu!
D'aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s'ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.

Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s'esfumen sota un cel gris.
Tot s'esborra; tot s'allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s'esguarden les parets blanques
de l'ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim...
que al braç de la jove mare
m'hi deixa veure un nou fill.
LA NIT DE REIS

Dins d'un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d'un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d'aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l'estendre's damunt d'ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n'és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n'estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l'any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l'he somniat.
Ai, mare, i que n'és d'hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l'any l'he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te'n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s'ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!
N'ELISENDA DE MONCADA
I

Si brau és lo rei en Jaume
n'Elisenda és un jasmí;
senyor Rei amor i ceptre
amb ella vol compartir.
A son palau se l'emporta
com una joia d'or fi;
n'Elisenda més que al trono
li plau estar-se al jardí.
Al mirador se n'enfila
i al cel guaita des d'allí;
baix del cel una muntanya
tot son cor ne fa delir.
Senyor Rei corre a cercar-la:
-Regina, què feu ací?
del vostre mirar sens treva
me'n podria engelosir.

-Mirava Sant Pere Martre
que el cel apar assolir,
tot daurat de sol de posta,
tot clapat de romaní.
De ses ombres benaurades
mon cor voldria gaudir.
Senyor Rei, si em voleu plaure,
¡deixeu-m'hi alçar un Monestir!
- Plena d'or tinc l'arquimesa,
i d'ell vos podeu servir;
mes el vostre amor, regina,
aquest el vull tot per mi.
II

Ben prest Elisenda crida
als que més alts veu florir
dels escultors i dels mestres
del bell art barceloní.
També d'Itàlia i de França
artistes n'ha fet venir;
quan al palau arribaven
la Reina els parlà així:
-Davall de Sant Pere Martre
un nou estel feu sorgir;
feu que en sia meravella
digna de l'anyell diví.-
Per plaure a Déu i a la Reina
tots treballen a desdir;
cent àngels els ajudaven,
cent àngels i un Serafí.
Amb tant delit treballaven
que amb nou mesos van finir;
quan el temple s'acabava
Rei en Jaume va morir.
III

N'Elisenda de Moncada
vers Pedralbes fa camí;
dues dames se n'emporta,
dotze més la van seguir.
La que fou del rei esposa
cordó i hàbit vol cenyir;
la que fou espill de reines,
ho va a ser d'un Monestir.
¡Reina monja, Reina monja!
¡bé us en podeu envanir!
heu llegat al vostre poble,
bellesa que no té fi.
Els roquissers d'aleshores,
se n'han tornat un jardí;
lo que adés era una perla,
ara és joiell florentí.

 

  

 


www.llenguacatalana.com
www.literaturacatalana.com
www.poesiacatalana.com
www.filolegs.com
www.llati.org

 


Development Services Network Presence
 www.catalanhost.com